29 de maig 2012

LA LLEGENDA DEL CAP DE MORT (Montserrat)



La muntanya de Montserrat sorprèn per les formes capcioses que té, qüasi totes elles amb el seu nom i la seva llegenda.
Avui explicarem la llegenda de la roca anomenada "EL CAP DE MORT".

Retrocedim a l´època de les bruixes, concretament parlarem de les bruixes que vivien a les Guilleries (Montseny).
La reina bruixa estava molt neguitosa. Volia ser la més dolenta del món, la que fós capaç de fer més mal. Però sabia que el drac del Turó de L´home li passava al davant: ell era el més maliciós.
Les nits dels dissabtes, les bruixes de totes les contrades muntaven akelarres. En aquelles grans festes també hi anava el boc (el dimoni). Ell els hi dónava consells i els hi explicava les malifetes que podien fer.
En un d´aquests akelarres, la reina bruixa li va preguntar al dimoni el què podia fer per ser la gran reina de les  malifetes. El dimoni li va respondre que només podria guanyar al drac donant-li de menjar un os de cristià. Quan el drac se´l mengés, desapareixeria l´os i ell.

Una nit d´akelarre, i darrera uns matolls, hi havia amagat el sastre de Viladrau, un xicotet geperut, que observaba les bruixes i els seus rituals.
La reina de les bruixes el va veure, el va cridar i el va enserronar, fent-lo pujar dalt de la seva escombra, per tal de portar-lo a donar una volta i després fer-lo caure per matar-lo i arrancar-li un os.

Van volar per damunt del Montseny, marejant-lo, fins arribar a Montserrat. Estaven volant per damunt de la muntanya, quan les campanes del monestir van tocar. Aquell so era un cant religiós. Anava en contra de la bruixa. Es va posar tan nerviosa al sentir aquells repics, que va començar a divagar, fins que el sastre geperut va caure de l´escombra.
Va caure de tal manera, que els peus li van quedar clavats al terra, el cap ben dret cap amunt, i la gepa ben visible.. El temps va fer que el geperut es convertís en roca, en forma de cal-lavera. Aquesta roca és la que anomenem avui com "EL CAP DE MORT"

26 de maig 2012

CASTELLS: TORRES HUMANES

Els castells són les torres humanes que es construeixen tradicionalment, des de fa més de dos-cents anys (se'n troben referències ja al segle XVIII), al Camp de Tarragona, i que després es van estendre cap al Penedès, i durant el segle XX per tot Catalunya, Catalunya del Nord i les Illes Balears, especialment a partir dels anys 80. Un casteller és una persona que forma part d'una colla castellera, on intervenen desenes o centenars de persones amb l'objectiu d'aixecar diferents construccions humanes, sense cap ajuda mecànica, de diversa complexitat i que han arribat a tenir fins a deu pisos d'alçada. Des del 16 de novembre de 2010 els castells són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

(Viquipèdia)

Lema dels castellers: FORÇA

Castellers d´Esparreguera

Matossers de Molins de Rei

Castellers d´Esparreguera



FORÇA: Són persones que acostumen a ser corpulentes. L´origen dels castells ve de la pagesia, i en aquella època els castellers eren persones acostumades a aguantar grans pesos i a fer esforços.



Lema dels castellers: EQUILIBRI

Nyerros de la Plana (Manlleu)

Nyerros de la Plana (Manlleu)

Castellers d´Esparreguera

EQUILIBRI: El fet d´estar una persona sobre l´altre i, en la majoria dels castells, a més amb altres persones en la mateixa alçada, implica un sentit de l´equilibri i la confiança en els altres molt fort.








Lema dels castellers: VALOR

Matossers de Molins de Rei

Nyerros de la Plana (Manlleu)

Castellers d´Esparreguera



VALOR: Una característica de la gent que puja al castell, sobretot la canalla.



lema dels castellers: SENY

Castellers d´Esparreguera

Castellers d´Esparreguera

Matossers de Molins de Rei

Nyerros de la Plana (Manlleu)




Tant a l´hora de planificar un castell, com a l´hora d´assajar-ho i tirar-ho a plaça, es necessita que tothom tingui seny ja que de l´esforç de tots depèn l´èxit del castell.









25 de maig 2012

És hora de llevar-se !



La marmota és un rosegador que va arribar del Pirineu francès cap als anys setanta, i a poc a poc va anar formant poblacions estables.
Els seus amagatalls preferits són les tarteres i altres acumulacions de pedra encarades al Sud.
Són animals que viuen en colònies i sempre n´hi ha un que vetlla per la seguretat del grup: si ensuma algun perill, dret sobre una roca, comença a xiular estridentment per a alertar les companyes.
És vegetariana i hiverna durant uns sis o set mesos l´any en galeries excavades sota grans pedres fins a l´arribada de la primavera, moment en què surt del cau.