Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat. Mostrar tots els missatges

9 de març 2013

REGIÓ D´AGULLES AMB UN TOC DE ROMANTICISME




" Cuando era joven uno no tenía respuesta a la pregunta de muchísima gente... responderles por que uno se pasaba los fines de semana con dieciséis,  diecisiete y dieciocho años subiendo por paredes verticales y pasando horas y horas en ellas, con el único fin de tener que bajar después de subirlas... buscar las vías más bonitas o accesibles a uno... esperar el tiempo propicio... planear el recorrido y luego llevarlo a cabo... muchas veces tener que cambiarlos sobre la marcha por las múltiples incidencias.
... Caminos con compañeros... a veces conocidos... otros no tanto.. pero siempre con la confianza total en ellos para superar las incógnitas de un futuro abierto... paso a paso... largo a largo.
Con los años uno se da cuenta que la vida es un poco ... más o menos... lo mismo. Descubrimos itininerarios... los preparamos... realizamos los que somos capaces de hacer... y luego las sorpresas hacen que nos vayamos amoldando a ellos o al simple transcurrir de la vida... cual pared!
Los compañeros de viaje de ese recorrido que es la vida no siempre los escogemos.. pero tenemos que aprender a confiar en ellos y adaptarnos también para llegar a la cima... que no es el fin en sí misma... sino la vida misma en forma de recorrido la que dará valor a esa cima a la que llegaremos.
AGULLES DE MONTSERRAT... MÁS QUE UNA ESCUELA DE ESCALADA... UNA ESCUELA DE VIDA ... "


Així em definia, fa uns anys, el meu amic Andreu el què va significar, per ell, la Regió d´Agulles en la seva època d´escalador. Avuí comparteixo aquest escrit amb aquesta entrada del bloc perquè Agulles és considerada el veritable paradís dels escaladors, i què millor si les paraules i els sentiments provenen d´una persona que ha estat arrelada, durant una etapa de la seva vida, en aquest lloc.

Jo no sóc escaladora ni entenc d´escalada, per tant, no tocaré aquest tema i el deixaré pels experts en la matèria, tot i que també haig de dir que envejo aquestes persones (enveja sana) per com son capaces de penjar-se per aquestes parets verticals durant hores i hores, desafiant la gravetat.




La travessa d´Agulles l´he fet unes quantes vegades, en sentit ascendent i descendent, amb companyia o a vegades sola, gaudint d´ella com si m´endinsés dins d´un laberint, entre parets, canals i cordes i amb les grimpades corresponents, buscant un xic d´aventura .

http://elmondinuk.blogspot.com.es/2012/09/travessa-dagulles-montserrat.html

Aquesta última vegada, però, que he trepitjat Agulles ha estat per un altre motiu ben diferent. Era quelcom que volia fer des de fa temps: identificar cada agulla amb el seu nom corresponent.
Amb l´ajut de la guia d´escalada d´en Joan Miquel Dalmau ( Agulles regió de Montserrat) i d´en Josep A. Pallàs, que és qui em va proposar aquesta sortida, ha estat possible.


La Regió d´Agulles és la més accidentada de Montserrat i la més petita. Comença per la part de ponent al Coll de Can Maçana.



LA PALANGANA és la que forma l´angle de la muralla d´Agulles al seu vèrtex NE.




Pel sud és tancada per la carena descendent de la Portella, baixant pel Serrat de les Arnes i el de Moixerigues, turons propers al Bruc.




Per la part nord devalla pel Serrat de la Foradada fins al Serrat d´en Pujader.



Per la part de llevant arriba fins a la Canal Ampla, separant-la de Frares Encantats.



La Regió d´Agulles es pot dividir en quatre sectors:
 1º: on trobem les runes i el turó de St. Pau Vell.
 2º: la roca de la Portella i la carena que baixa vers els Pallers del Mal Any.
 3º: inclou la part de damunt de la Portella i la zona alta d´Agulles, on es drecen la Saca Gran, les Bessones i els Ossos, als peus de les quals resta un bon nombre de roques.
 4º: la part més a llevant, lloc on la Canal Ampla la separa dels Frares Encantats i on podem trobar la Bola de la Partió, l´Ou de Colom i la Cadireta en el Serrat de la Foradada.


Avui coneixerem i posarem nom a cada Agulla de la part alta de la regió. Les primeres fotografies son fetes des de l´Era dels Pallers on la panoràmica de les Agulles és extraordinària, i on es poden distingir perfectament cada roca, fins i tot les més petites i no tant imponents.




LA CORONA DE LA REINA va ser batejada així el 16 de novembre de 1.958 per una colla de terrassencs perquè s´hi trobà abundantment la planta coneguda com a corona de reina. El curiós del cas és que realment té forma de corona a causa dels bonys que l´envolten.


 
A la Regió d´Agulles es troba el Refugi Vicenç Barbé, situat a 900 m. d´altitud. Pertany a la Federació d´Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). Fóu inaugurat el gener de 1.961 en una parcel-la cedida pel veí del Bruc Joan Maria Casas de Muller. Té una capacitat per unes 20 persones.


  Des del refugi tenim unes bones vistes de LES MOMIETES, anomenades així la roca de l´AGLÀ i l´AGULLA MARE;  LA MIRANDA DE LES BOÏGUES i EL PEDESTAL DEL MARTELL.



 Ara si. Ens arribem fins a la Portella i comencem el recorregut que va per la part alta d´Agulles (sentit ascendent)  i que és el mateix que el de la travessa, posant nom a cada una i explicant alguna curiositat d´elles.



  AGULLA DEL SOL PONENT: aquest nom es deu al fet que els primers ascensionistes arribaren al cim en plena posta de sol.






refugi Vicenç Barbé vist des del cim del GEP LLARG



 AGULLA DEL CAPDEMUNT: és la més alta del Serrat que puja del Sol Ponent, amb 980 m. d´alçada.







AGULLA DE LA CANAL DE LA FIGUERA: coneguda com LA FIGUERETA. És anomenada així per raó d´una petita figuera situada a l´inici de la canal.

LA BANDERETA O AGULLA VEN-SURI-VEN: aquest últim nom li ve pel fet que la cordada Vendrell-Suriñach-Ventura efectuà una complicada ascensió en aquesta agulla i que va tenir una gran importància històrica.










LA FILIGRANA: anomenada també FALUGA perquè sembla la figura encantada d´un esquirol.


 
LA SACA GRAN O EL TRÍPTIC: És la roca més destacada del sector. Se l´anomena també agulla d´en Dionís en homenatge al muntanyenc D. Artemendi.





   AGULLA DELS OSSOS: li fóu donat aquest nom perquè s´hi trobaren els ossos d´un ocell mort.





 LA BOTERUDA DEL GRA: és la roca més alta de la carena que ascendeix del Cap del Guerrer i la seva alçada és de 1.077 m. sobre el nivell del mar.












LA BOLA DE LA PARTIÓ: es pot dir que és la roca més majestuosa de Montserrat, i junt amb LES BESSONES representa la de més personalitat de la regió.
No cal dir que el seu nom està ben escollit ja que és una bola arrodonida sobreposada a un altiu pedestal. El nom de la Partió prevé de temps immemorials perquè era una bona fita per on delimitar antics termes.




LA TORTA O LA MÀ: és la roca més altivola del grup que hi ha a l´esquerra del Portell Estret, amb 1.087 m. d´alçada. És, també, la més enlairada de tota la Regió d´Agulles i, per tant, un excel-lent mirador.

LA TRI-ROCA: formada per tres roques o agulles enganxades.





LA REGIÓ D´AGULLES, I RESUMINT, SON UN MUNT DE ROQUES, DE FORMES I TAMANYS DIFERENTS QUE LA NATURA HA SABUT MODELAR A LA PERFECCIÓ. ALGUNES DE MOLT CURIOSES PERÒ TOTES D´UNA GRAN BELLESA.....



".... I ELS MEUS ULLS EN FILTRAREN L´HARMONIA
I LA BRUTAL EMPENTA DE BLAVOR
QUE ESTIRAT CEL AMUNT EL MANTENIA:
PER A MI MONTSERRAT FOU AQUELL DIA
UNA IMPREVISTA REVELACIÓ...."
 (Josep Maria de Segarra)


miranda de les bessones amb la BESSONA INFERIOR davant meu.



Frares Encantats des d´Agulles

cim del GEP LLARG 

Les Bessones des de Pollegons



SALUT I MUNTANYA !!

6 de febr. 2013

ASCENSIÓ AL GORRO FRIGI (1.153 m.) PER LA VIA NORMAL (Montserrat)

Gorro Frigi vist des del Camí Nou de Sant Jeroni

El Gorro Frigi és un cim montserratí rocós que es troba a la part oriental de la serra i que assoleix una alçada de 1.153 m. sobre el nivell del mar. És l´agulla més gran i destacada del Grup dels Gorros o de Sta. Magdalena (Magdalena Superior, l´Ullal de la Magdalena, la Magdalena Inferior i la Gorra Marinera ), i a un nivell per dessota el Trencabarrals.




Etimològicament el seu nom deriva de la seva semblança morfològica amb una gorra o barret frigi (lligadura consistent en una espècie de caputxa de forma gairebé cònica, però amb la punta corbada, confeccionada habitualment amb llana o foltre = drap gruixut ).

La primera escalada al Gorro Frigi per la que avui s´anomena la Via Normal o de descens, i que explicaré més endavant, la va dur a terme, el maig de 1.920, en Lluís Estasen i Pla, del Centre Excursionista de Catalunya (CEC ).


Lluís Estasen i Pla

Via Normal vist de la Miranda de les Magdalenes

En Lluís Estasen fou escalador, alpinista i esquiador de muntanya català, pioner d´aquests esports en molts indrets. Fou l´escalador més important de l´època d´entreguerres. Va introduir la tècnica del piolet i grampons a l´Estat Espanyol.


En Lluis Estasen escalant zona de Gorros l´any 1.922

Aquesta ascensió d´Estasen al Gorro Frigi marca una fita històrica de l´escalada a Montserrat, ja que es considera la primera escalada moderna que s´hi dur a terme.
És avui encara que hi trobem alguna escàrpia llarga que asseguraven les primeres escalades.




L´ascensió al cim del Gorro Frigi és segur i ben equipat, amb unes vistes excepcionals al monestir i a tot al massís en general.

ESTEM EN TERRITORI D´ESCALADORS PER LA QUAL COSA HEM DE SER RESPECTUOSOS, TANT PER MOURE´NS EN SILENCI COM TENIR CURA AMB LES CAIGUDES DE PEDRA.


escalant la Via Joan Marc

L´aproximació més curta és sortint des del Monestir.



Es pot pujar amb el funicular fins a Sant Joan i prendre el Cami Nou de Sant Jeroni; o bé pujant per Santa Anna i pel camí del Trencabarrals o una tercera opció que és pujar per Sant Miquel fins a Sant Joan, prendre el Camí Nou de Sant Jeroni, passant per sota de totes les Gorres, fins a arribar a la canal que hi ha entre la Magdalena Superior i el Gorro Frigi.



Comencem, doncs, a pujar per la canal. Ens trobarem dos passos equipats amb cadenes que ens permetran superar dos relleixos de roca molt llisa.






Passat aquest tram la canal té un fort pendent fins a arribar al coll, on trobem, ja, una primera cadena i cables per flanquejar un relleix (direcció Sud ).


 


Passarem per una zona herbosa i trobarem un altre tram de cadena que no té cap dificultat.



Arribem a la "berruga" característica del Gorro Frigi superant-la amb trams de cadenes primer i amb cables després, pel costat de la fissura, podent-nos assegurar en tot moment.
És la part més vertical i més espectacular de l´ascensió.









Sortim cap a la dreta, sempre amb molta cura a no fer caure pedres, trobant un altra tram de cadenes.





Resseguim les rampes finals, equipades en cables, i fent un flanqueix arribem al cim del Gorro Frigi ( 1.153 m. ) amb unes vistes impressionants i fantàstiques de tot Montserrat.











La meva primera ascensió al Gorro Frigi realitzada  l´1 d´abril de 2012 amb el JOSEP. A., L´ANNA, EL JOAN, LA CHARI, LA PILI, EL XAVIER, L´ALBERT, EL SERGIO, EL  J.M. GUITART, LA  NÚRIA, LA MARTA I EL RAMON.




segona ascensió realitzada el 12 de maig de 2013 amb el Jaume, la Miren, la Thais, el Josep Maria i una servidora

concert-tango-sorpresa en el cim del frigi  ( 12 de maig de 2013 )